Per bé que és difícil trobar un sector que no hagi patit d'una manera o d'una altra els estralls de l'actual crisi econòmica, el cas de la metal·lúrgia catalana és potser un dels més alarmants i convulsos. I no només per les dificultats estructurals que la sacsegen des de fa anys, sinó per la seva important contribució a la riquesa del país. De fet, els 270.000 treballadors i les prop de 23.000 empreses que aplega la indústria del metall a Catalunya són els artífexs —directa o indirectament— de més del 20% del PIB del Principat i del 36% dels intercanvis comercials amb l'exterior. Uns arguments que il·lustren la necessitat d'adoptar mesures urgents i ad hoc per a garantir la viabilitat d'una peça clau per a l'economia catalana, i que representa un 22% de la metal·lúrgia de l'Estat espanyol.
L'escenari actual no dóna treva: tot i que l'any 2010 va estar marcat per uns tebis indicis de recuperació —tot i que insuficients per a la generació d'ocupació—, el metall continua immers en un dels capítols més delicats de la seva història recent. Així ho il·lustra el fet que, entre el 2007 i el 2010, aquest sector hagi concentrat el 53,4% dels empleats afectats per un expedient de regulació d'ocupació (ERO) a Catalunya, dada que suposa gairebé la quarta part sobre el total dels procediments presentats al Principat. Un percentatge que s'ha traduït en la desaparició d'unes 4.500 companyies i en la destrucció de 84.000 llocs de treball, segons les dades divulgades per la patronal Unió Metal·lúrgica de Catalunya (UMC) ara fa uns mesos. D'acord amb aquestes, la província més perjudicada va ser Tarragona (–30,1%), seguida de Lleida (–29,6%), Barcelona (–28,1%) i Girona (–25,3%).
Una mica més moderades són les xifres que proporciona UGT; segons la informació facilitada per l'organització sindical a aquesta revista, al territori català s'han perdut més de 3.500 empreses i 71.000 places de feina entre el 2007 i el 2011, el que equival a més del 28% del teixit empresarial i gairebé una tercera part de l'ocupació. Això representaria gairebé la meitat de les organitzacions que han desaparegut, i un 58 % dels treballadors i treballadores acomiadats a Catalunya des de l'esclat de la bombolla financera. Aquestes estadístiques no només ofereixen una radiografia esfereïdora de la situació del metall català, sinó que urgeixen a tots els actors implicats a fer un cop de timó capaç d'invertir aquesta descoratjadora tendència.
D'acord amb la UMC, darrere d'aquestes xifres s'amaga la caiguda de la demanda i dels preus de venda, l'increment de les matèries primeres, els problemes de tresoreria i els elevats índexs de morositat, "una part molt important de la qual prové de l'Administració", puntualitza Josep Maria Beltran, president de la patronal Pimec Metall, qui també lamenta les dificultats i restriccions a les que s'enfronten les companyies a l'hora d'aconseguir finançament.
Tot plegat es tradueix en un context que està forçant les empreses a reduir costos interns, plantilles, marges comercials i inversions.
Brots verds, però menys ocupació
El complicat moment que travessa el metall, emperò, contrasta amb la presència d'alguns indicadors que apunten una tímida recuperació econòmica del sector —motivats especialment per l'increment de les exportacions—, però que ara per ara no han estat capaços de generar ocupació, ans al contrari. A més, l'increment del preu de les matèries primeres també ha incidit negativament en els costos empresarials.
Entre els subsectors més ben situats, destaquen els dels béns d'equips sanitaris, energètics o sostenibles, mentre que d'altres, com el de la fabricació de motocicletes, són l'altra cara de la moneda.
En qualsevol cas, segons la darrera edició de l'Informe anual sobre la indústria a Catalunya, la producció i la primera transformació de metalls va incrementar-se el 2010 després de dos anys de caigudes, afavorida per la recuperació dels mercats foranis. Malgrat tot, aquest creixement (de l'11,6%) va ser inferior al que es va enregistrar al conjunt de l'Estat, que va tancar l'any amb un augment del 13%. Això sí: aquests percentatges no van anar acompanyats de dades favorables en el terreny del mercat de treball, atès que l'ocupació es va contraure per quart any consecutiu, fins al 9,2% (gairebé el doble que a tot Espanya).
Un comportament semblant es va reflectir en l'àmbit de la maquinària i els equips mecànics —empès sobretot per l'espectacular creixement de les vendes als mercats no pertanyents a la Unió Europea— i el de la maquinària i el material elèctric, una de les poques parcel·les on no es va destruir ocupació durant el 2010. Menys sort va tenir el subsector dels productes metàl·lics, on els resultats van caure per tercer any consecutiu, tot i que a un ritme moderat i inferior al de la resta d'Espanya.
L'auge de les exportacions
A l'espera de conèixer les dades corresponents a l'any passat, Isabel Martínez, secretària general de Metall, Construcció i Afins (MAC)-UGT a Catalunya, ha avançat que, malgrat haver-se produït una petita recuperació, aquestes encara se situaran un 31% per sota dels nivells del 2007. Com a desencadenant d'aquesta escalada apareix novament la taula de salvació de bona part de la indústria catalana: les exportacions. Ja el 2010, les vendes a l'estranger van créixer en tots els subsectors, i molt especialment en el de la maquinària i els equips mecànics (l'any anterior s'hi havia produït una davallada del 17,5%). En total, les exportacions van augmentar un 14,26%, una mica menys que al conjunt de l'economia, segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat).
Tanmateix, el president d'UMC, Antoni Marsal, ha manifestat que les empreses exportadores seran les "estrelles" del sector i que n'esdevindran el motor principal, mentre que Beltran, en declaracions a aquesta publicació, defineix les exportacions com "una de les millors sortides per al metall".
Martínez interpreta en clau positiva aquesta circumstància: "Hem estat capaços d'obrir-nos a l'exterior i aconseguir entrar en mercats on abans no teníem presència, i això vol dir que som competitius als circuits internacionals". Una engrescadora tendència que té com a contrapunt una realitat molt menys amable: la del comerç intern. "El problema del mercat interior és més complex, i depèn del poder adquisitiu que tinguem els consumidors per a accedir a determinats productes fabricats aquí. I en aquest sentit, la tendència de reducció de salaris generalitzada no ajuda", lamenta la responsable.
La preocupació per aquest problema és compartida per Beltran, qui també alerta d'una davallada de les vendes motivades per la minva de la inversió i de la demanda interna.
Deslocalització: àngel o dimoni?
A banda de les dificultats plantejades, un altre dels desafiaments als que ha de fer front la metal·lúrgia catalana és el de la competitivitat. Amb relació a aquesta qüestió, la creixent globalització de l'economia i l'embranzida que estan adquirint alguns països emergents —com ara la Xina o els de l'Europa de l'Est, on és possible contractar mà d'obra especialitzada amb un cost molt més atractiu per a les companyies— qüestiona la viabilitat d'un model empresarial que circumscriu l'activitat productiva al territori català. Aquesta tònica, iniciada a la indústria pesant del Regne Unit als anys setanta i que al Principat es va reflectir en la crisi del tèxtil a la dècada dels vuitanta, fa que moltes companyies contemplin la deslocalització com una opció, tot i que aquest punt d'inflexió en l'estratègia també pot comportar riscos: "Tenim constància de nombrosos exemples d'empreses del sector que han deslocalitzat la seva producció a uns altres països amb mà d'obra més barata, i que han hagut de contractar més personal per a refer la feina feta, ja que els nous proveïdors no complien amb els estàndards de qualitat", avisa Martínez. De la mateixa manera, hi afegeix: "Pensem que no es pot aconseguir una indústria competitiva si no es manté una important capacitat productiva a Catalunya, perquè als mercats no competeixen en les mateixes condicions els productes fets a casa que aquells que s'han elaborat a un país amb polítiques salarials baixes".
De tota manera, la deslocalització no sempre és sinònim de tancament de plantes de producció o acomiadaments. Un exemple és el de La Farga Group, companyia osonenca dedicada a les manofactures de coure que a la primavera del 2010 va començar a operar al mercat xinès mitjançant dos socis del gegant asiàtic, per bé que sense renunciar a la producció local. Els resultats obtinguts al 2011, amb un 41,4% més de facturació pel que fa a l'exercici anterior, semblen corroborar l'encert de la seva aposta.
L'aposta per l'R+D+i
Amb relació a la competivitat, hi ha un altre aspecte que també ha estat objecte d'anàlisi a l'Informe anual sobre la indústria a Catalunya: l'R+D+i. Segons aquest estudi, la incorporació de la innovació en les estratègies bàsiques del negoci ha esdevingut un factor necessari per millorar la competitivitat de les indústries del metall. D'acord amb el text, apostar per aquest camp implica reorientar l'estratègia cap al desenvolupament i la incorporació de productes i processos que aportin més valor afegit als clients, davant l'aparició de nous competidors de països emergents.
Seguint l'informe, la manca de competitivitat de les empreses de la branca dels materials ferris i no ferris té com a detonant els costos productius. Tot i que les empreses consideren que es troben en una bona posició competitiva amb relació a altres països d'Europa Occidental —i, en el cas dels materials ferris, també amb Europa de l'Est—, la seva percepció canvia quan es refereixen als mercats de Nord-amèrica, Sud-amèrica i Àsia. En totes dues branques, les empreses opinen que gaudeixen d'una bona posició competitiva en termes de processos de producció, per bé que en menor mesura respecte als competidors americans i asiàtics.
Precisament, Martínez destaca la importància que el sector del metall incorpori "empreses tecnològiques i de recerca, no merament productores o intensives en mà d'obra". A més, això permetria, segons la secretaria general d'MCA-UGT, ocupar-hi "un nombre important de professionals qualificats i que en aquests moments no troben feina dins del sector". I va més enllà: "Hem de treballar de forma proactiva per a un canvi del model productiu, que passi per una indústria més moderna, més tecnològica, amb importants inversions en R+D+i… Tenim l'oportunitat de formar als nostres treballadors i treballadores perquè s'adaptin a aquest nou model i poder millorar així la nostra productivitat i competitivitat".
Cap a un nou conveni sectorial
A més del complex escenari esbossat, la UMC i els sindicats UGT i CCOO afrontaran ara un altre repte: la negociació d'un conveni general del metall a Catalunya. Aquesta fita veu la llum coincidint amb la nova reforma laboral aprovada pel Govern el passat mes de febrer, que permet a les companyies despenjar-se dels convenis sectorials per causes objectives. Així, ambdues parts perseguiran un acord que va en direcció contrària del que estableix la ja esmentada reforma, que dóna prioritat als convenis d'empresa.
En aquest sentit, MCA-UGT es mostra "radicalment contrària" al text per diversos motius que afecten especialment el sector metal·lúrgic. Entre aquests, destaquen el fet que s'hagi eliminat la necessitat de comptar amb l'autorització de l'Autoritat Laboral per a realitzar suspensions o extincions de contracte excepte en situacions de força major. Així mateix, Martínez adverteix de possibles abusos per part de les empreses a l'hora d'acollir-se al procediment en qüestió: "Caldrà veure com s'interpreta en el cas de grups d'empreses, on es poden deslocalitzar produccions entre plantes per a provocar una situació que faci factible la presentació d'un ERO". Al seu torn, i lluny d'aquest plantejament, Beltran considera que la reforma "ofereix una mica de llum" a l'hora d'ajudar a "ajustar els costos estructurals a la situació del mercat".
D'altra banda, tant la patronal com els sindicats parts també han arribat a un acord en matèria salarial a Catalunya per apujar un 2% el salari conveni del sector del metall per al 2012. Aquest increment s'articularà mitjançant les comissions negociadores de les quatre províncies catalanes, amb el que es vol garantir la legitimitat del compliment d'allò acordat al final de la vigència dels convenis.
Increment de les inversions
Tot i que Marsal va manifestar recentment que el procés de recuperació del sector del metall serà "lent", va assegurar que el sector encara disposa dels "recursos productius i tècnics" necessaris per a plantar cara a la crisi. Aquest instrument, a més, es podria veure reforçat si es compleixen les previsions d'inversió en el sector del metall, per a les que el Departament d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya va pronosticar un increment del 5,8% (un 11,1 % en el cas de les pimes).
Igualment, i com a possible solució, UMC ha demanat una vinculació dels augments salarials a la productivitat, bo i assegurant que amb aquesta fórmula s'hauria evitat part dels acomiadaments que han tingut lloc en els darrers quatre anys. A aquestes demandes, Beltran afegeix: "És urgent que les Administracions accelerin les mesures per garantir almenys dos aspectes: reduir els deutes amb les empreses i assegurar que el crèdit torni a fluir. Sense això, desgraciadament, les empreses del metall no ens en sortirem, i tota empresa que tanqui probablement no tornarà a obrir".
Potenciar les exportacions, promoure la innovació i la competitivitat, donar forma a un nou conveni sectorial... Són molts els desafiaments que la metal·lúrgia té damunt la taula: gairebé tants com les xifres que cal corregir per redreçar un dels sectors més arrelats a Catalunya i més decisius per a la seva malmesa economia.• eix professional |