Besalú i altres municipis

Redacció: Cèlia Roca Fotos: Jordi Cabanas 24/07/09

Especial Besalú i altres municipis

Si a les terres catalanes existeix una icona capaç de condensar la magnificència feudal, aquesta és sens dubte l’emblemàtic pont de Besalú. Com a espurnes encara roents de la convulsa Edat Mitjana, les seves pedres continuen acaronant, tàcites i pacients, les plàcides aigües del Fluvià. Una litúrgia quasi mil·lenària que pràcticament es remunta a l’albada de la Catalunya Vella, moment en què una pròspera Besalú vivia la seva particular edat d’or com a vila comtal. Han esdevingut heralds d’aquesta puixança el monestir de Sant Pere i el seu barri jueu, un dels més imponents de la Península. De tota manera, altres municipis propers també han aconseguit arrabassar-li un bocí d’història a aquest període. Des de l’abundós romànic d’Argelaguer i Beuda fins al passat monacal de Sant Ferriol —sense obviar el gòtic de Maià de Montcal—, el nord-est de la Garrotxa desafia el decurs dels segles amb un notable llegat humà i cultural, gronxat mansament per un paisatge bucòlic i amable.

El nom primitiu de la localitat, Bisuldunum —‘fortalesa’—, remet a l’origen de l’actual Besalú: un castell documentat al segle X i ubicat a la confluència dels rius Capellades (al nord) i Fluvià (al sud), en el punt on avui s’alcen les restes de la canònica de Santa Maria. Integrada a la Marca Hispànica, va assolir la condició de comtat independent el 902, coincidint amb la mort de Guifré el Pilós. Al llarg dels dos segles posteriors, personalitats com el comte-bisbe Miró Bonfill o el comte Oliba Cabreta conduirien la vila a una etapa de gran prosperitat. Esment a part mereix la figura del fill d’aquest darrer, Bernat Tallaferro, qui va estendre els dominis de Besalú fins al Vallespir i Fenollet. Tot i que el 1111 va passar a mans de la casa comtal de Barcelona, durant la Baixa Edat Mitjana encara va albergar institucions pràcticament autònomes. Entre elles excel·lien el Consell d’Universitat i el Consell del Comú, entitat que gestionava el pagament dels tributs a la hisenda reial.

En l’actualitat, el centre històric de Besalú —declarat Conjunt Històric-Artístic Nacional el 1966— no només exemplifica la cara més dolça d’aquesta pretèrita bonança, sinó que ha donat peu a un pol d’atracció turística cada cop més dinàmic. Segons informació obtinguda de l’Oficina de Turisme de la localitat: des de començaments del 2004, han passat dels 64.000 visitants [anuals] als 100.000, el 40% dels quals són catalans. El municipi pot arribar a acollir entre 8.000 i 11.000 turistes al mes, una dada gens menyspreable per a una població de tan sols 2.300 habitants i 5 km2 de superfície. L’any passat, 16.537 d’aquestes estades van correspondre a una activitat en grup.

El miqvé: una construcció única
Entre les activitats i indrets més sol·licitats pels nouvinguts destaquen les visites guiades diürnes i nocturnes pel municipi, posseïdor d’un generós ventall d’arquitectura romànica i d’un encisador call. Pel que fa al llegat del cristianisme medieval, caldria referir-se a l’església de Sant Vicenç (segles XII-XIII), amb elements romànics i gòtics i una capella dedicada a la Veracreu; el monestir benedictí de Sant Pere —fundat el 977, del que només resta dempeus un temple de tres naus del segle XII—, i la ja esmentada col·legiata agustiniana de Santa Maria —Monument Històric-Artístic d’Interès Nacional des de 1931—, que conserva la capçalera, el transsepte, tres absis i alguns detalls escultòrics. En els dos primers casos es poden concertar visites comentades per a accedir a l’interior dels edificis. Quant a construccions civils, Besalú acull l’edifici gòtic de la Cúria Reial, transformat en hostal, i l’hospital de Sant Julià, del segle XII i reconvertit al seu torn en un centre cultural. Al seu voltant flueixen pintoresques vies porxades, com el carrer de Tallaferro o la plaça de la Llibertat, on es troba l’Oficina de Turisme.

I precedint aquest virtuós mosaic d’història, s’eleva el celebèrrim pont romànic. Erigit el segle XII, l’obra ha patit successives restauracions fins el 1965. Aquest seguit d’intervencions han permès recuperar la seva torre central, enderrocada per a facilitar el trànsit de les voluminoses mercaderies modernes. Dotat de set arcades, el seu traçat forma un angle que confereix solidesa als seus ciments, ancorats sobre el llit del Fluvià.

Quant al barri jueu, resulta obligat atansar-se a la sinagoga —la construcció de la qual va ser autoritzada el 1264 per Jaume I—, l’anomenada portalada dels jueus —descoberta el 2007— i, sobretot, el miqvé. Situat a una cambra subterrània coberta amb una volta, aquest singular edifici, únic a la Península i un dels més extraordinaris d’Europa, va ser escenari dels banys rituals de la comunitat jueva fins al segle XV. En l’actualitat, ha entrat en funcionament una campanya popular de recollida de signatures per a impulsar l’ingrés del miqvé al Patrimoni de la Humanitat.

Al Centre d’Interpretació del Call es pot visionar un documental on es reconstrueix l’aparença de l’antic barri.

Especial Besalú i altres municipis

Rescatant les activitats tradicionals
L’altra gran atracció turística és la realització de rutes que permeten gaudir del paisatge i la natura. A peu o amb bicicleta —l’Oficina de Turisme n’ofereix un servei de lloguer—, el municipi proposa set rutes que també travessen altres localitats properes. Igualment recomanable resulta resseguir l’anomenada Anella Verda, un nou camí fluvial que circumval·la el pont i el conjunt monumental de Besalú. Ara bé, el visitant també pot optar per admirar la vila des de l’aire, tot contractant un dels vols en globus que surten des de la veïna Santa Pau, i que sovint inclouen un paquet de visites guiades a Besalú.

En breu, l’oferta es completarà amb una nova proposta per a conèixer el patrimoni industrial sorgit a la vora del Fluvià: la posada en marxa d’un centre d’interpretació a l’antic molí fariner de Subirós, que incidirà en els mètodes esmerçats anys enrere per a l’obtenció de farina de blat.

En qualsevol cas, aquest projecte no és l’únic que malda per rescatar el vincle entre l’alimentació tradicional i el bagatge etnogràfic besaluenc. Així, el 2002 va assistir al naixement de Besalú Gastronòmica, una iniciativa secundada per l’Ajuntament de la vila i cinc restaurants autòctons. Amb aquest projecte es pretén recuperar el lligam històric entre el pas del temps i el bon menjar, tot organitzat tastos i degustacions de receptes originals als diversos esdeveniments firals que se celebren al llarg de l’any: Besalú, Ciutat Jueva, Besalú Medieval, la Fira de la Ratafia, HerBesalú… En aquest sentit, especialitats com les pomes farcides de carn, el carpaccio de peus de porc, el conill agredolç amb panses o la galta de vedella amb ratafia il·lustren un idil·li permanent entre els productes típics de la terra i els imaginatius fogons d’aquesta localitat garrotxina.

La presència omniscient de la tradició també es manifesta als tortuosos carrerons que solquen la vila, esquitxats de delicioses botigues d’artesania tradicional. En aquests establiments, el protagonisme recau en els objectes de regal, sobretot aquells en els que predominen els treballs de forja.

Aquestes formes de vida conviuen amb la indústria moderna, que a Besalú té com a epicentre els polígons industrials de Besalú, el de la carretera d’Olot i el del Camp de les Forques, àrea que concentra, entre d’altres, empreses consagrades a la construcció i la metal·lúrgia.

Per a donar resposta a les estades de més d’un dia de durada i a les pernoctacions, Besalú disposa actualment de tres hotels, una residència, un allotjament rural independent (ARI) i dos apartaments de lloguer.

Especial Besalú i altres municipis


Arguelaguer i Beuda: explosió de romànic
Després d’assaborir la sorprenent vila comtal, i resseguint la N-260 durant 20 minuts en sentit oest, el visitant arriba al terme d’Arguelaguer, un municipi de 430 habitants conformat per les localitats d’Hostalnou de Llierca, El Guilar, Sant Sebastià, Santa Magdalena, Tapioles i Argelaguer. Assentada sobre una extensa plana a la vall del Fluvià i acolorida per nombrosos faigs, la rural i antiga Argelagorios (se n’han trobat referències escrites del 982 i es creu que el papa Sant Damàs s’hi va instal·lar al segle IV) es divideix en dos nuclis clarament diferenciats: un de més recent, distribuït a ambdós costats de la carretera d’Olot, i un altre situat a la riba del riu, que aglutina bona part dels edificis d’interès històric. Aquest inventari es nodreix de construccions com la capella de Santa Anna —temple romànic d’una sola nau que va ser restaurat pels mateixos veïns—, la parroquial de Santa Maria (segle XII), el santuari de la Mare de Déu d’El Guilar (1334) i les restes del castell de Montpalau, ubicades al costat de l’ermita romànica de Santa Magdalena de Montpalau. Igualment remarcable és l’anomenada Casa Forta o Castell-palau dels Montpalau, del segle XV, que va albergar la residència de la poderosa nissaga homònima. De planta quadrangular i estructura fortificada, destaca per la majestat de la seva porta adovellada i un finestral d’estil gòtic.

L’economia del municipi gravita al voltant de l’agricultura de secà, especialment de l’olivera i els cereals. També hi contribueixen la indústria hidroelèctrica i algunes activitats lligades a l’artesania, com ara la confecció d’espardenyes i esclops. D’altra banda, el polígon Can Portella aplega companyies del sector alimentari i l’automoció, entre altres àmbits.

La petja del romànic gaudeix d’un altre punt neuràlgic a la Garrotxa septentrional: Beuda, un esponerós mosaic de castells, cases pairals, parròquies i monestirs emplaçats a la vessant sud de la serra del Mont. Tot i les modestes dimensions del municipi (la seva població amb prou feines supera el centenar de persones), la seva targeta de presentació inclou petites joies de gran valor arquitectònic. És el cas del castell dels Moros i les esglésies de Sant Feliu, Santa Maria de Segueró, Santa Maria de Palera i Sant Pere de Lligordà, així com el monestir benedictí de Sant Llorenç de Sous, construït entre els segles XI i XIII i convertit en una fita clau per a la penetració del romànic llombard a Catalunya. Malgrat tot, el monument més famós és el Sant Sepulcre de Palera, una basílica de tres naus consagrada el 1085 i completada a posteriori, a la que s’accedeix a través d’una pista forestal. S’hi venera una Mare de Déu del segle XIV, molt malmesa durant la Guerra Civil, per bé que restaurada amb encert. Amb motiu de la Pentecosta, l’edifici acull anualment una romeria.
Pel que fa als masos tradicionals, la masia Falgàs, situada a 850 m d’altitud, regala impressionants vistes sobre l’Empordà.

Quant a infrastructures turístiques, Beuda disposa de quatre allotjaments de turisme rural, dos allotjaments independents (ARI) i dos allotjaments d’habitacions, oferta que es completa amb dos restaurants.

Especial Besalú i altres municipis

Maià de Montcal i Sant Ferriol: la força del paisatge
Al sud-est de Beuda i a només 6,6 km de Besalú, Maià de Montcal sorprèn el nouvingut amb l’espectacular cromatisme que exhalen les seves planes, presidides per un verd encès, colpidor i lluent. Com en el cas d’Argelaguer, el seu tramat urbà es divideix en dos nuclis ben delimitats: el primitiu barri de Quer —on conviuen l’església romànica de Sant Vicenç i antigues cases rehabilitades pels estiuejants— i el modern barri de Ferreries, erigit a un cantó de la carretera. Altres punts d’interès turístic són el monestir de Santa Maria de Jonqueres, la capella de Sant Prim i Sant Felicià i diversos masos i cases pairals, com ara Can Genasa o Can Travé. A l’àrea
de Dosquers (annexada al municipi el 1969), s’eleva el temple romànic de Sant Martí de Tours (segle XIII), d’una sola nau, i el castell gòtic de Dosquers, documentat al segle 1245 i en mans de la Mitra de Girona fins al segle XIX.

La proximitat del Fluvià exhala paratges fèrtils i de gran valor paisatgístic, coberts d’un exuberant boscatge i de camps de pastures.

Anant cap al sud, l’extens terme municipal de Sant Ferriol desplega un paisatge feréstec, dens, salvatge de mena. Dedicat secularment a l’agricultura i la ramaderia, el seu emplaçament resta molt a prop de la comarca del Pla de l’Estany, a cavall entre les valls del Torrent de la Miana i la del Ser.

Bressolades pel seu sòl, hi dormen vetustes cases pairals i impertèrrites construccions romàniques, com Santa Maria de Fares, Sant Fruitós, Sant Miquel de la Miana o Sant Silvestre del Mor. Nogensmenys, l’edifici que ha articulat la història de Sant Ferriol (de fet, li va donar nom el 1922), és el seu santuari. Documentat el segle XV i molt modificat, permet fruir d’excepcionals vistes sobre l’Alta Garrotxa i la Vall del Fluvià. No gaire lluny d’allà s’alça un altre santuari: el del Collell. Els seus orígens es remunten 500 anys enrere, moment en què, segons la llegenda, la Mare de Déu va encomanar a un camperol la seva construcció. Al llarg de la història, l’edifici ha estat un priorat benedictí sota la protecció dels Reis Catòlics, un seminari conciliar, una presó i un camp d’execucions. En l’actualitat funciona com a alberg. El complex, on es venera la Mare de Déu del Collell, compta amb una església del segle XII i una de neoromànica (1912-1952), obra de Josep Renom. Les festes del santuari tenen lloc la tercera setmana d’octubre.

El veïnat de Torn, format per unes quantes cases disseminades, deu la seva extraordinària bellesa a les tranquil·les aigües del Ser, que reguen generosament un indret de marcada aparença rural. Res a veure amb el pompós passat d’aquestes terres, que, malgrat tot, han estat capaces de preservar el seu encís innat i la seva essència durant més d’un miler d’anys.• eix professional

Especial Besalú i altres municipis